8/11/2010

Moltes vegades et trobaràs, Nora, que hauràs de fe coses que no t'agraden o amb les que no estàs d'acord. Això et passarà molt sovint, així que no te preocupis si et sents malament per no voler obeir o per haver de fer-ho. Hauràs de valorar què té més importància per a tú: el teu amor propi o el benefici a mit o llarg termini de fer quelcom que no t'agrada.

6/11/2010

Ningú no pot anar al seu aire sense que faci mal a ningú. Encara que ens pesi, hem de tenir en compte els altres a l'hora de fer nosaltres qualsevol cosa. No dic que sempre s'hagi d'estar a l'aguait, pero sí que s'ha de fer amb coses importants. Recorda que no estem sols al mon ni som el centre de l'univers. Amb nosaltres viu altra gent. Nosaltres som tres, de moment, i tots tres hem de conviure sense fer mal a ningú. No estem sols, tan pel bó com pel menys bo.

5/11/10

Avui ha estat el meu segon dia de feina. Ha anat molt bé, però hem estat parlant de la gent que està al taller. Són gent que a molts els hi falta autoestima i ganes de treballar. Sortir endavant i sobreviure en aquest mon necessita de ganes i de molta força que no tothom té. Però s'ha de buscar. Mai s'ha de parar de cercar i sempre s'ha de tenir confiança en la capacitat d'un o d'una mateixa perquè, passi el que passi, sempre es pot sortir del forat. Com diu la teva mare, "siempre para arriba y siempre para alante"

2/11/2010

Avui he tingut classe de francès. Els idiomes són molt importants, Nora, per això és que jo et parlo en català i la teva mare en castellà, i ben aviat també en anglès. M'agradaria molt que t'agradessin els idiomes com a ella i com a mi, encara que això dependrà de tú. De moment ja saps dir "papa" i "mama" que ja és un principi (encara que ho dius quan et convé, bandarra!). Amb els idiomes no tens la vida resolta, però ajuden molt i molt, però d'això ja en parlarem quan toqui.

Bona nit, preciosa.

1/11/2010

Acabo d'escoltar la versió de Serrat de las Nanas de la cebolla de Miguel Hernández. Aquí te la deixo.

                                   La cebolla es escarcha
                                   cerrada y pobre.
                                   Escarcha de tus días
                                   y de mis noches.
                                   Hambre y cebolla,
                                   hielo negro y escarcha
                                   grande y redonda.
                                   En la cuna del hambre
                                   mi niño estaba.
                                   Con sangre de cebolla
                                   se amamantaba.
                                   Pero tu sangre,
                                   escarchada de azúcar
                                   cebolla y hambre.
                                   Una mujer morena
                                   resuelta en lunas
                                   se derrama hilo a hilo
                                   sobre la cuna.
                                   Ríete niño
                                   que te traigo la luna
                                   cuando es preciso.
                                   Tu risa me hace libre,
                                   me pone alas.
                                   Soledades me quita,
                                   cárcel me arranca.
                                   Boca que vuela,
                                   corazón que en tus labios
                                   relampaguea.
                                   Es tu risa la espada
                                   más victoriosa,
                                   vencedor de las flores
                                   y las alondras.
                                   Rival del sol.
                                   Porvenir de mis huesos
                                   y de mi amor.
                                   Desperté de ser niño:
                                   nunca despiertes.
                                   Triste llevo la boca:
                                   ríete siempre.
                                   Siempre en la cuna
                                   defendiendo la risa
                                   pluma por pluma.
                                   Al octavo mes ríes
                                   con cinco azahares.
                                   Con cinco diminutas
                                   ferocidades.
                                   Con cinco dientes
                                   como cinco jazmines
                                   adolescentes.
                                   Frontera de los besos
                                   serán mañana,
                                   cuando en la dentadura
                                   sientas un arma.
                                   Sientas un fuego
                                   correr dientes abajo
                                   buscando el centro.
                                   Vuela niño en la doble
                                   luna del pecho:
                                   él, triste de cebolla,
                                   tú satisfecho.
                                   No te derrumbes.
                                   No sepas lo que pasa
                                   ni lo que ocurre.

Mai no deixis de sonriure, preciosa 

1/11/2010

Avui començo aquest blog per a tú, per a que quan siguis gran el llegeixis i sapiguis com és el teu pare. Ara mateix tens un anyet acabat de fer. Ets molt petita per a saber què és un blog però quan siguis gran, de ben segur que això haurà quedat ben desfasat per altes coses més actuals i interessants.

T'estimo molt, preciosa.